Category: Reflexions

Mirar i educar críticament. 2016

pm1

Tothom reconeix la importància d’adaptar-se al món digital alhora que admet les dificultats amb què es troba per aconseguir-ho. Periodistes i professors no constitueixen cap excepció. Les X Jornades d’Educació en Comunicació organitzades per AulaMèdia sota el títol ‘Mirar i educar críticament‘ han tret a la llum algunes de les mancances i possibilitats que comparteixen ambdues professions.

El primer dia, el dilluns 4 de juliol, es va dedicar a reflexionar sobre la situació dels mitjans de comunicació i els periodistes. La presentació del DVD ‘El poder dels mitjans‘ va mostrar com el poder dels mitjans tradicionals està en mans del poder econòmic i com aquests mitjans tenen el poder de contractar i acomiadar els periodistes. Tot això ha dificultat l’elaboració d’informació independent i ha propiciat una crisi de credibilitat que ha deixat al periodisme en un dels seus moments més baixos.

Ara bé, no tot està perdut. A la taula rodona posterior al passi del vídeo es van mostrar exemples d’un nou periodisme, com els anuaris dels silencis mediàtics coordinats per la periodista Elisenda Rovira, o publicacions com La Directa, de la qual va parlar el periodista Jesús Rodríguez.

mp12

El dia va concloure amb un bloc dedicat a reflexionar i analitzar els mitjans de comunicació per part de periodistes i professors. Així, el periodista Toni Hervás va explicar com funcionen els mitjans arran de la irrupció del digital i les representants de SOS Racisme, Mònica López i Beatriu Guarro, van denunciar el discurs i els silencis mediàtics sobre les persones en cerca de refugi. Així, van criticar la utilització d’expressions com “onada” o “eixam” o la distinció entre immigrants bons i dolents. L’ús d’una narrativa humanitària en lloc d’una de política també va impedir, a parer seu, fer una reflexió sobre les causes de la situació i el repartiment de responsabilitats.

El segon dia de les jornades, dedicat a la pedagogia i didàctica audiovisual, va començar amb una exposició del coordinador d’AulaMèdia, Francesc-Josep Deó, sobre com educar en comunicació tenint en compte la tecnologia audiovisual, però també el llenguatge audiovisual i el discurs, la didàctica i l’anàlisi crítica. De fet, Deó va afirmar que “hi ha una formació del professorat excessivament tecnològica i als centres tenim una tecnologia per a la recepció i no tant per a la producció”. És per això que va animar als presents a anar més enllà de la tècnica i posar en qüestió els models de consum, socials, estètics i ideològics que hi ha al darrere amb l’ajuda dels autors de l’Anàlisi Crítica del Discurs, de l’Escola de Frankfurt, els estudis culturals crítics, la semiòtica o la pragmàtica. Seguidament, els presents van poder veure un vídeo fet per AulaMèdia sobre com es fa un Telenotícies a la Televisió de Catalunya. Com que el dia de l’enregistrament el futbol va ser el tema estrella de l’informatiu, els presents a les jornades van debatre sobre les dificultats per distingir entre l’interès públic i l’interès de l’audiència, entre altres qüestions.

MEC

La taula rodona posterior va posar de manifest alguns dels problemes dels professors per trobar un equilibri entre la formació filosòfica-pedagògica-semiòtica i la tècnica o la pràctica. Raimon Ramis, professor i director de Projectes a la Fundació MediaBus, va considerar que el problema fonamental és encara més greu, ja que consisteix a “com canviar la mentalitat del professor que es considera l’amo de la classe”. Al col·loqui també es van esmentar altres dificultats no menys importants, com la manca de recursos i el pes de les inèrcies. A més a més, va quedar palès que l’Educació en Comunicació constitueix un concepte molt ampli i que, mentre no hi hagi una assignatura específica, dependrà més del voluntarisme i els interessos dels professors d’altres matèries, amb les dificultats i febleses que això comporta.

El dimecres es va obrir amb la xerrada del realitzador i educador audiovisual, Dídac Roger, que va explicar com escriure i produir imatges a l’escola. Així, el col·laborador d’AulaMèdia va exposar com es fa una producció audiovisual, des de la immersió en el tema fins a la posada en escena, passant pel guió, l’assignació de tasques i la gravació.

Els professors convidats a la taula rodona titulada “Imaginar i crear imatges” van mostrar algunes de les produccions de ficció fetes pels estudiants, esforç que els assistents van valorar molt positivament. També es va debatre sobre què és més important, si el procés o el resultat o fins a quin punt tothom ha de fer de tot o cal una especialització en funció de les capacitats dels alumnes. Els docents també es van mostrar preocupats per l’avaluació, ja que resulta complicat posar nota a una activitat tan creativa i feta en equip, motiu pel qual alguns fan servir l’autoavaluació, on els estudiants es valoren a si mateixos i als seus companys.

PMx2

L’últim dia es va dedicar a l’anàlisi crítica dels mitjans i els registres televisius. El professor Xavier Breil va insistir en la importància que l’escola ensenyi als alumnes a entendre el món en què viuen i com moltes vegades el més important rau en el que no es veu. Per exemple, Breil explica als seus alumnes que els guions de moltes sèries d’acció americanes són revisats per l’exèrcit nord-americà (a canvi de col·laboració material i humana), motiu pel qual és fàcil suposar que prevaldrà una visió o ideologia i no una altra. Al voltant d’aquesta xerrada es va fer palès la necessitat de trobar un bon enteniment i una corresponsabilitat no només entre docents i alumnes sinó també entre escola i família.

A la segona part es van mostrar alguns dels projectes televisius engegats per centres educatius, com PrincepTV, IllaTV, EuclidesTV i EspriuTV, on els estudiants poden produir les seves peces audiovisuals. Novament, van aparèixer alguns dels reptes esmentats al llarg de les Jornades i d’altres de nous: la manca de recursos, la necessitat d’anar més enllà de la tècnica i donar un sentit crític al que es fa, la necessitat de superar el voluntarisme dels professors i trobar el suport de l’escola, la importància de trobar un equilibri entre el procés d’aprenentatge i qualitat del resultat, entre la polivalència i l’especialització que permeten les qualitats dels estudiants, entre llibertat i control, etc. També es va demanar més sensibilitat per part de l’administració, amb més recursos, més formació per al professorat i espais on poder compartir experiències i debatre la necessitat de crear o no una assignatura específica. Mentrestant no arriba això, Francesc-Josep Deó va tornar a oferir la revista digital d’AulaMèdia com a via per compartir tot el que envolta l’Educació en Comunicació fins a la celebració de les properes jornades, l’any vinent.

EJG

Fotos extretes de:

Comentaris tancats a Mirar i educar críticament. 2016 Posted in

Els reptes de l’Educació en Comunicació a debat

pm1

Tothom reconeix la importància d’adaptar-se al món digital alhora que admet les dificultats amb què es troba per aconseguir-ho. Periodistes i professors no constitueixen cap excepció. Les X Jornades d’Educació en Comunicació organitzades per AulaMèdia sota el títol ‘Mirar i educar críticament‘ han tret a la llum algunes de les mancances i possibilitats que comparteixen ambdues professions.

El primer dia, el dilluns 4 de juliol, es va dedicar a reflexionar sobre la situació dels mitjans de comunicació i els periodistes. La presentació del DVD ‘El poder dels mitjans‘ va mostrar com el poder dels mitjans tradicionals està en mans del poder econòmic i com aquests mitjans tenen el poder de contractar i acomiadar els periodistes. Tot això ha dificultat l’elaboració d’informació independent i ha propiciat una crisi de credibilitat que ha deixat al periodisme en un dels seus moments més baixos.

Ara bé, no tot està perdut. A la taula rodona posterior al passi del vídeo es van mostrar exemples d’un nou periodisme, com els anuaris dels silencis mediàtics coordinats per la periodista Elisenda Rovira, o publicacions com La Directa, de la qual va parlar el periodista Jesús Rodríguez.

mp12

El dia va concloure amb un bloc dedicat a reflexionar i analitzar els mitjans de comunicació per part de periodistes i professors. Així, el periodista Toni Hervás va explicar com funcionen els mitjans arran de la irrupció del digital i les representants de SOS Racisme, Mònica López i Beatriu Guarro, van denunciar el discurs i els silencis mediàtics sobre les persones en cerca de refugi. Així, van criticar la utilització d’expressions com “onada” o “eixam” o la distinció entre immigrants bons i dolents. L’ús d’una narrativa humanitària en lloc d’una de política també va impedir, a parer seu, fer una reflexió sobre les causes de la situació i el repartiment de responsabilitats.

El segon dia de les jornades, dedicat a la pedagogia i didàctica audiovisual, va començar amb una exposició del coordinador d’AulaMèdia, Francesc-Josep Deó, sobre com educar en comunicació tenint en compte la tecnologia audiovisual, però també el llenguatge audiovisual i el discurs, la didàctica i l’anàlisi crítica. De fet, Deó va afirmar que “hi ha una formació del professorat excessivament tecnològica i als centres tenim una tecnologia per a la recepció i no tant per a la producció”. És per això que va animar als presents a anar més enllà de la tècnica i posar en qüestió els models de consum, socials, estètics i ideològics que hi ha al darrere amb l’ajuda dels autors de l’Anàlisi Crítica del Discurs, de l’Escola de Frankfurt, els estudis culturals crítics, la semiòtica o la pragmàtica. Seguidament, els presents van poder veure un vídeo fet per AulaMèdia sobre com es fa un Telenotícies a la Televisió de Catalunya. Com que el dia de l’enregistrament el futbol va ser el tema estrella de l’informatiu, els presents a les jornades van debatre sobre les dificultats per distingir entre l’interès públic i l’interès de l’audiència, entre altres qüestions.

MEC

La taula rodona posterior va posar de manifest alguns dels problemes dels professors per trobar un equilibri entre la formació filosòfica-pedagògica-semiòtica i la tècnica o la pràctica. Raimon Ramis, professor i director de Projectes a la Fundació MediaBus, va considerar que el problema fonamental és encara més greu, ja que consisteix a “com canviar la mentalitat del professor que es considera l’amo de la classe”. Al col·loqui també es van esmentar altres dificultats no menys importants, com la manca de recursos i el pes de les inèrcies. A més a més, va quedar palès que l’Educació en Comunicació constitueix un concepte molt ampli i que, mentre no hi hagi una assignatura específica, dependrà més del voluntarisme i els interessos dels professors d’altres matèries, amb les dificultats i febleses que això comporta.

El dimecres es va obrir amb la xerrada del realitzador i educador audiovisual, Dídac Roger, que va explicar com escriure i produir imatges a l’escola. Així, el col·laborador d’AulaMèdia va exposar com es fa una producció audiovisual, des de la immersió en el tema fins a la posada en escena, passant pel guió, l’assignació de tasques i la gravació.

Els professors convidats a la taula rodona titulada “Imaginar i crear imatges” van mostrar algunes de les produccions de ficció fetes pels estudiants, esforç que els assistents van valorar molt positivament. També es va debatre sobre què és més important, si el procés o el resultat o fins a quin punt tothom ha de fer de tot o cal una especialització en funció de les capacitats dels alumnes. Els docents també es van mostrar preocupats per l’avaluació, ja que resulta complicat posar nota a una activitat tan creativa i feta en equip, motiu pel qual alguns fan servir l’autoavaluació, on els estudiants es valoren a si mateixos i als seus companys.

PMx2

L’últim dia es va dedicar a l’anàlisi crítica dels mitjans i els registres televisius. El professor Xavier Breil va insistir en la importància que l’escola ensenyi als alumnes a entendre el món en què viuen i com moltes vegades el més important rau en el que no es veu. Per exemple, Breil explica als seus alumnes que els guions de moltes sèries d’acció americanes són revisats per l’exèrcit nord-americà (a canvi de col·laboració material i humana), motiu pel qual és fàcil suposar que prevaldrà una visió o ideologia i no una altra. Al voltant d’aquesta xerrada es va fer palès la necessitat de trobar un bon enteniment i una corresponsabilitat no només entre docents i alumnes sinó també entre escola i família.

A la segona part es van mostrar alguns dels projectes televisius engegats per centres educatius, com PrincepTV, IllaTV, EuclidesTV i EspriuTV, on els estudiants poden produir les seves peces audiovisuals. Novament, van aparèixer alguns dels reptes esmentats al llarg de les Jornades i d’altres de nous: la manca de recursos, la necessitat d’anar més enllà de la tècnica i donar un sentit crític al que es fa, la necessitat de superar el voluntarisme dels professors i trobar el suport de l’escola, la importància de trobar un equilibri entre el procés d’aprenentatge i qualitat del resultat, entre la polivalència i l’especialització que permeten les qualitats dels estudiants, entre llibertat i control, etc. També es va demanar més sensibilitat per part de l’administració, amb més recursos, més formació per al professorat i espais on poder compartir experiències i debatre la necessitat de crear o no una assignatura específica. Mentrestant no arriba això, Francesc-Josep Deó va tornar a oferir la revista digital d’AulaMèdia com a via per compartir tot el que envolta l’Educació en Comunicació fins a la celebració de les properes jornades, l’any vinent.

EJG

Fotos extretes de:

“Alimentar la bèstia”

oct11-

Divendres, 13 de novembre. Cap a les 22 hores una alerta em sona al mòbil. És l’app d’un diari que reclama la meva atenció amb una notícia d’última hora: Matança terrorista a París. En menys de dos minuts, quatre alertes més d’altres mitjans. Impacient per saber-ne els detalls començo a obrir diaris digitals. Decepció: només hi ha titulars. M’aturo dos segons a pensar per caure en una obvietat: els fets s’estan produint en aquell mateix moment, no hi pot haver detalls, és impossible. Però aquest buit només dura uns minuts. De seguida s’amunteguen informacions oficials, balls de xifres, reaccions polítiques i testimonis telefònics… Tot això barrejat amb hipòtesis, suposicions i anàlisis d’urgència dels tertulians de capçalera… I el més increïble: corresponsals entrant en directe quan no han tingut temps material de recopilar cap informació. Però la immediatesa mana.

Només 48 hores abans, la implacable maquinària informativa va ser un dels temes centrals de la xerrada d’AulaMèdia, Per entendre els mitjans, cal saber com funcionen. Per parlar-ne, tres mirades des d’òptiques ben diferents. Des d’un gran mitjà com TV3, el periodista i presentador del TN migdia, Carles Prats. Des dels mitjans alternatius, si és que en podem dir així, Gemma Garcia, periodista de la Directa i membre de Contrast i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. I des de l’òptica acadèmica, David Vidal, professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació a la UAB i membre del col·lectiu SomAtents.

Sobre la voràgine informativa, Prats resumia la sensació que alguns dies tenen els periodistes a la redacció amb aquesta inquietant frase: «Hem d’alimentar permanentment la bèstia». I aclaria: «Treballem en una redacció gran que nodreix diversos mitjans de comunicació: televisions, ràdios, portal d’internet, etc. i durant 24 hores al dia. I aquesta necessitat d’alimentar la bèstia condiciona les rutines de treball. Es prioritza, potser, el rendiment fàcil en detriment d’aquell periodisme de documentar-se, investigar, fer recerca… que segurament té altres tempos». Els tres ponents van estar d’acord en la manca d’anàlisi com una de les carències d’una part important de la producció de notícies. «Hem acabat fent un periodisme molt vinculat al com i molt poc al perquè» apuntava David Vidal. Gemma Garcia s’afegia a aquest argument i ho exemplificava denunciant el desconeixement que tenim sobre la guerra de Síria. Ara se’n parla cada dia, però la majoria d’espectadors, i molts periodistes m’atreviria a dir, no en tenen ni idea de les causes.

Un matí a la redacció. Un reportatge d'AulaMèdia i Objectiu: Comunicació

Decisions: què es prioritza i què es deixa en un breu… I, sobretot, què queda fora. «Sempre ens hem de preguntar quins són els silencis mediàtics» reflexionava Gemma Garcia. «Existeixen pressions i hi ha temes que triguen molt a sortir. Per això són importants les esquerdes. Quan un mitjà trenca aquest bloqueig hi ha un efecte dominó i es perd la por a parlar d’aquests temes». Un exemple, la vaga dels treballadors d’una gran empresa de telefonia que no va ser notícia durant molt de temps a la majoria de grans mitjans que la tenien com a anunciant. La mateixa Garcia insistia amb la teoria de les esquerdes com a esperança per l’ofici: «Som molt crítics amb els mitjans però hi ha esquerdes i els periodistes som molt plurals i sovint trobem l’esquerda. I a partir de la discussió s’aconsegueixen col·locar temes que els caps primer són reticents a tractar».

El debat bullia de matisos. La sensació que m’anava quedant és que tenim bons periodistes, però que alguns mitjans no estan a l’altura. Quedava clar que una redacció no és un conjunt de gent monolítica conxorxada per vendre’ns una idea. Prats apuntava: «com tot col·lectiu humà, és plural i hi ha diferents criteris i afortunadament discutim i molt». Segons va explicar, un dels debats més intensos que havien viscut darrerament a la redacció de TV3 va ser el de com mostrar les imatges del nen mort a la platja de Lesbos, icona del drama del Mediterrani: «Els d’internacional deien que tal qual, que el món és com és i a veure si alguna vegada algú reacciona. Després, els que som pares vam pensar que no ens agradaria que es veiés,… però ho havíem d’ensenyar […] Al final es va arribar a la conclusió que s’havia de donar però posats a triar, no donar el plano curt, per preservar la seva identitat».

oct11b

El debat a les redaccions és saludable i imprescindible, però els que ens sentim propers al discurs d’AulaMèdia, també ens agradaria que aquest debat s’obrís a la ciutadania. Que els mitjans expliquessin més clarament els seus criteris. En aquest sentit, en David Vidal explicava que en altres àmbits, com en l’art, l’audiència és molt més partícip, es parla de públic cocreador i d’audiències emancipades. Però en el periodisme encara es creu en el «sacerdoci de la veritat». Carles Prats va valorar la importància que els mitjans públics «estiguem oberts a debats com aquest, malgrat saber que sovint se’ns critica, i moltes vegades amb raó; però ens devem a la ciutadania».

I abans d’acabar, un darrer debat, tan antic com mal resolt. El de l’objectivitat. En David Vidal, provocador, afirmava que el posa «molt poc calent això de l’objectivitat». I exposava: «Si seguim la història del periodisme, s’han fet salts de qualitat quan hi ha hagut periodistes convençuts que el periodisme és una cosa molt parcial i que s’ha de prendre partit». Paraula de Kapuściński, que es referia a prendre partit pels desfavorits, els silenciats.

Es pot parlar d’honestedat, rigorositat, fins i tot d’imparcialitat, coincidien els tres ponents. Però sempre hi ha una mirada. Segons Vidal, «no hi pot haver algú que expliqui una història que no tingui una perspectiva des de la qual s’explica la història». El que passa és que a vegades aquesta perspectiva la tenim tan interioritzada que no la percebem com un discurs, un discurs social, polític o econòmic».

oct11c

Però tenir mirada no significa deixar de contrastar les fonts. La Gemma Garcia ho deixava clar: «Sóc molt partidària de donar veu a les diferents parts, no invisibilitzar una part». En Francesc Deó, moderador de la taula, li demanava si no creia que, en un reportatge que pretengui donar veu a fonts silenciades, no es poden obviar les que ja tenen una representació sobrada en altres mitjans. Per a la periodista de la Directa és una qüestió innegociable: «Contrastar fonts el que et dóna és legitimitat. Jo desconfiaria si no trobo aquesta versió […] A més, aniràs a consultar aquesta font que és com adversària en el relat de la teva història i, si ets una bona periodista, segurament la informació que et doni contribuirà a la teva mirada.»

Passen els dies, l’actualitat no s’atura: reaccions als atemptats de París, estat d’alerta a mitja Europa, tancament de fronteres, guerra a Síria, el procés, el Barça-Madrid. Els periodistes segueixen alimentant la bèstia i l’interès general segueix decidint què apareix als mitjans de comunicació. Però, com deu ser aquest interès general? Me l’imagino com un ésser mitològic amb la capacitat de saber-ho tot de tothom i amb la virtut de consensuar tot allò que ens interessa. Per cert, si algú l’ha vist, si us plau, posis en contacte amb nosaltres que tindrem molt de gust en convidar-lo a les properes jornades d’AulaMèdia.

Dídac Roger

 

Comentaris tancats a “Alimentar la bèstia” Posted in

“Alimentar la bèstia”

oct11-

Divendres, 13 de novembre. Cap a les 22 hores una alerta em sona al mòbil. És l’app d’un diari que reclama la meva atenció amb una notícia d’última hora: Matança terrorista a París. En menys de dos minuts, quatre alertes més d’altres mitjans. Impacient per saber-ne els detalls començo a obrir diaris digitals. Decepció: només hi ha titulars. M’aturo dos segons a pensar per caure en una obvietat: els fets s’estan produint en aquell mateix moment, no hi pot haver detalls, és impossible. Però aquest buit només dura uns minuts. De seguida s’amunteguen informacions oficials, balls de xifres, reaccions polítiques i testimonis telefònics… Tot això barrejat amb hipòtesis, suposicions i anàlisis d’urgència dels tertulians de capçalera… I el més increïble: corresponsals entrant en directe quan no han tingut temps material de recopilar cap informació. Però la immediatesa mana.

Només 48 hores abans, la implacable maquinària informativa va ser un dels temes centrals de la xerrada d’AulaMèdia, Per entendre els mitjans, cal saber com funcionen. Per parlar-ne, tres mirades des d’òptiques ben diferents. Des d’un gran mitjà com TV3, el periodista i presentador del TN migdia, Carles Prats. Des dels mitjans alternatius, si és que en podem dir així, Gemma Garcia, periodista de la Directa i membre de Contrast i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. I des de l’òptica acadèmica, David Vidal, professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació a la UAB i membre del col·lectiu SomAtents.

Sobre la voràgine informativa, Prats resumia la sensació que alguns dies tenen els periodistes a la redacció amb aquesta inquietant frase: «Hem d’alimentar permanentment la bèstia». I aclaria: «Treballem en una redacció gran que nodreix diversos mitjans de comunicació: televisions, ràdios, portal d’internet, etc. i durant 24 hores al dia. I aquesta necessitat d’alimentar la bèstia condiciona les rutines de treball. Es prioritza, potser, el rendiment fàcil en detriment d’aquell periodisme de documentar-se, investigar, fer recerca… que segurament té altres tempos». Els tres ponents van estar d’acord en la manca d’anàlisi com una de les carències d’una part important de la producció de notícies. «Hem acabat fent un periodisme molt vinculat al com i molt poc al perquè» apuntava David Vidal. Gemma Garcia s’afegia a aquest argument i ho exemplificava denunciant el desconeixement que tenim sobre la guerra de Síria. Ara se’n parla cada dia, però la majoria d’espectadors, i molts periodistes m’atreviria a dir, no en tenen ni idea de les causes.

Un matí a la redacció. Un reportatge d'AulaMèdia i Objectiu: Comunicació

Decisions: què es prioritza i què es deixa en un breu… I, sobretot, què queda fora. «Sempre ens hem de preguntar quins són els silencis mediàtics» reflexionava Gemma Garcia. «Existeixen pressions i hi ha temes que triguen molt a sortir. Per això són importants les esquerdes. Quan un mitjà trenca aquest bloqueig hi ha un efecte dominó i es perd la por a parlar d’aquests temes». Un exemple, la vaga dels treballadors d’una gran empresa de telefonia que no va ser notícia durant molt de temps a la majoria de grans mitjans que la tenien com a anunciant. La mateixa Garcia insistia amb la teoria de les esquerdes com a esperança per l’ofici: «Som molt crítics amb els mitjans però hi ha esquerdes i els periodistes som molt plurals i sovint trobem l’esquerda. I a partir de la discussió s’aconsegueixen col·locar temes que els caps primer són reticents a tractar».

El debat bullia de matisos. La sensació que m’anava quedant és que tenim bons periodistes, però que alguns mitjans no estan a l’altura. Quedava clar que una redacció no és un conjunt de gent monolítica conxorxada per vendre’ns una idea. Prats apuntava: «com tot col·lectiu humà, és plural i hi ha diferents criteris i afortunadament discutim i molt». Segons va explicar, un dels debats més intensos que havien viscut darrerament a la redacció de TV3 va ser el de com mostrar les imatges del nen mort a la platja de Lesbos, icona del drama del Mediterrani: «Els d’internacional deien que tal qual, que el món és com és i a veure si alguna vegada algú reacciona. Després, els que som pares vam pensar que no ens agradaria que es veiés,… però ho havíem d’ensenyar […] Al final es va arribar a la conclusió que s’havia de donar però posats a triar, no donar el plano curt, per preservar la seva identitat».

oct11b

El debat a les redaccions és saludable i imprescindible, però els que ens sentim propers al discurs d’AulaMèdia, també ens agradaria que aquest debat s’obrís a la ciutadania. Que els mitjans expliquessin més clarament els seus criteris. En aquest sentit, en David Vidal explicava que en altres àmbits, com en l’art, l’audiència és molt més partícip, es parla de públic cocreador i d’audiències emancipades. Però en el periodisme encara es creu en el «sacerdoci de la veritat». Carles Prats va valorar la importància que els mitjans públics «estiguem oberts a debats com aquest, malgrat saber que sovint se’ns critica, i moltes vegades amb raó; però ens devem a la ciutadania».

I abans d’acabar, un darrer debat, tan antic com mal resolt. El de l’objectivitat. En David Vidal, provocador, afirmava que el posa «molt poc calent això de l’objectivitat». I exposava: «Si seguim la història del periodisme, s’han fet salts de qualitat quan hi ha hagut periodistes convençuts que el periodisme és una cosa molt parcial i que s’ha de prendre partit». Paraula de Kapuściński, que es referia a prendre partit pels desfavorits, els silenciats.

Es pot parlar d’honestedat, rigorositat, fins i tot d’imparcialitat, coincidien els tres ponents. Però sempre hi ha una mirada. Segons Vidal, «no hi pot haver algú que expliqui una història que no tingui una perspectiva des de la qual s’explica la història». El que passa és que a vegades aquesta perspectiva la tenim tan interioritzada que no la percebem com un discurs, un discurs social, polític o econòmic».

oct11c

Però tenir mirada no significa deixar de contrastar les fonts. La Gemma Garcia ho deixava clar: «Sóc molt partidària de donar veu a les diferents parts, no invisibilitzar una part». En Francesc Deó, moderador de la taula, li demanava si no creia que, en un reportatge que pretengui donar veu a fonts silenciades, no es poden obviar les que ja tenen una representació sobrada en altres mitjans. Per a la periodista de la Directa és una qüestió innegociable: «Contrastar fonts el que et dóna és legitimitat. Jo desconfiaria si no trobo aquesta versió […] A més, aniràs a consultar aquesta font que és com adversària en el relat de la teva història i, si ets una bona periodista, segurament la informació que et doni contribuirà a la teva mirada.»

Passen els dies, l’actualitat no s’atura: reaccions als atemptats de París, estat d’alerta a mitja Europa, tancament de fronteres, guerra a Síria, el procés, el Barça-Madrid. Els periodistes segueixen alimentant la bèstia i l’interès general segueix decidint què apareix als mitjans de comunicació. Però, com deu ser aquest interès general? Me l’imagino com un ésser mitològic amb la capacitat de saber-ho tot de tothom i amb la virtut de consensuar tot allò que ens interessa. Per cert, si algú l’ha vist, si us plau, posis en contacte amb nosaltres que tindrem molt de gust en convidar-lo a les properes jornades d’AulaMèdia.

Dídac Roger

 

Reflexions i debats

poder1

Els passats dies 6, 7, 8 i 9 de juliol es va celebrar una nova edició, la novena, de les Jornades d’Educació en Comunicació d’AulaMèdia. Així la Sala d’actes del Col·legi de Periodistes es va omplir de les veus experimentades dels ponents i de tot una sèrie de debats en relació a l’educació en comunicació que precisen de ser plantejats.

Tot i que el vincle entre l’educació i la comunicació va ser l’element vertebrador d’aquestes jornades, enguany també s’ha volgut aprofundir en el poder que tenen els mitjans a la nostra societat. Es evident que aquest poder és immens ja que són una peça fonamental en el nostre procés de socialització. A més, ens acompanyen al llarg de la vida i són la única finestra que tenim per mirar més enllà d’allò que podem testimoniar amb els nostres ulls.

És precisament per aquest motiu que resulta alarmant veure com, avui més que mai, influències externes al món del periodisme i la comunicació condicionen l’activitat d’aquests mitjans. Tal i com es va explicar en diverses xerrades de les Jornades, però, aquestes pressions gairebé mai es donen de manera directa, sinó que són els propis periodistes que s’autocensuren, per exemple, per evitar importunar als anunciants del mitjà en qüestió. Havent dit això he de reconèixer que mai deixarà de posar-me els pèls de punta que el primer banc de l’Estat i el desè de tot el món patrocini el telenotícies de la Televisió Pública de Catalunya.

poder30

Encara sobre el tema del poder dels mitjans una de les xerrades que més destacaria és la del Xavier Artigas, codirector de Ciutat Morta. I és que a partir de l’explicació del recorregut que havia seguit la vida del documental es podia entendre el lamentable paper que van jugar els mitjans a l’hora d’intentar amagar la taca que és el cas 4F. Un paper a les antípodes del servei públic que haurien de complir tant els mitjans públics com privats.

Com ja he dit el tema de la comunicació dins l’àmbit educatiu va ser el punt de referència de les Jornades. Gràcies a les diferents xerrades que es van fer en aquesta línia van aparèixer diversos nuclis de debat. Un dels més imprescindibles és el de la necessitat d’incloure la comunicació dins del currículum educatiu. A simple vista ja es veu que aquesta és una demanda ben lògica. I és que resulta ridícul que s’ensenyi a un alumne d’ESO a fer els més complicats anàlisis d’oracions subordinades i en canvi no se li ensenyi a entendre i a observar de forma crítica el contingut d’uns mitjans de comunicació que constantment estan presents en el seu dia a dia.

Una altra reflexió interessant que és va fer en relació a la comunicació dins l’aula va girar al voltant de la falta de formació del professorat a l’hora d’ensenyar els aspectes tècnics de l’audiovisual. Quan aquest debat va aparèixer diversos assistents i ponents van admetre l’existència d’una certa por entre alguns professors al veure que els coneixements que poden tenir es veuen sobrepassats pels seus alumnes. Així, en cas que s’acabés modificant el currículum educatiu seria necessària la posada en marxa de cursos de formació per a mestres per tal de corregir aquesta deficiència. Tanmateix, trobo que la millor formació per a un mestre és la que extraurà de treballar la comunicació audiovisual amb els alumnes tot fent una aposta ferma per la llibertat creativa d’aquests.

llam

En definitiva com s’ha vist les reflexions i debats que van aflorar en les Jornades d’Educació en Comunicació van ser múltiples, variats i apassionants. En qualsevol cas, com ja he dit, són preguntes que fa falta que ens fem i que a partir d’actors com AulaMèdia traslladem a l’opinió pública amb l’objectiu de començar el canvi.

Joan Ballart

 

L’Educació Mediàtica. El poder dels mitjans. 2015

poder1

Els passats dies 6, 7, 8 i 9 de juliol es va celebrar una nova edició, la novena, de les Jornades d’Educació en Comunicació d’AulaMèdia. Així la Sala d’actes del Col·legi de Periodistes es va omplir de les veus experimentades dels ponents i de tot una sèrie de debats en relació a l’educació en comunicació que precisen de ser plantejats.

Tot i que el vincle entre l’educació i la comunicació va ser l’element vertebrador d’aquestes jornades, enguany també s’ha volgut aprofundir en el poder que tenen els mitjans a la nostra societat. Es evident que aquest poder és immens ja que són una peça fonamental en el nostre procés de socialització. A més, ens acompanyen al llarg de la vida i són la única finestra que tenim per mirar més enllà d’allò que podem testimoniar amb els nostres ulls.

És precisament per aquest motiu que resulta alarmant veure com, avui més que mai, influències externes al món del periodisme i la comunicació condicionen l’activitat d’aquests mitjans. Tal i com es va explicar en diverses xerrades de les Jornades, però, aquestes pressions gairebé mai es donen de manera directa, sinó que són els propis periodistes que s’autocensuren, per exemple, per evitar importunar als anunciants del mitjà en qüestió. Havent dit això he de reconèixer que mai deixarà de posar-me els pèls de punta que el primer banc de l’Estat i el desè de tot el món patrocini el telenotícies de la Televisió Pública de Catalunya.

poder30

Encara sobre el tema del poder dels mitjans una de les xerrades que més destacaria és la del Xavier Artigas, codirector de Ciutat Morta. I és que a partir de l’explicació del recorregut que havia seguit la vida del documental es podia entendre el lamentable paper que van jugar els mitjans a l’hora d’intentar amagar la taca que és el cas 4F. Un paper a les antípodes del servei públic que haurien de complir tant els mitjans públics com privats.

Com ja he dit el tema de la comunicació dins l’àmbit educatiu va ser el punt de referència de les Jornades. Gràcies a les diferents xerrades que es van fer en aquesta línia van aparèixer diversos nuclis de debat. Un dels més imprescindibles és el de la necessitat d’incloure la comunicació dins del currículum educatiu. A simple vista ja es veu que aquesta és una demanda ben lògica. I és que resulta ridícul que s’ensenyi a un alumne d’ESO a fer els més complicats anàlisis d’oracions subordinades i en canvi no se li ensenyi a entendre i a observar de forma crítica el contingut d’uns mitjans de comunicació que constantment estan presents en el seu dia a dia.

Una altra reflexió interessant que és va fer en relació a la comunicació dins l’aula va girar al voltant de la falta de formació del professorat a l’hora d’ensenyar els aspectes tècnics de l’audiovisual. Quan aquest debat va aparèixer diversos assistents i ponents van admetre l’existència d’una certa por entre alguns professors al veure que els coneixements que poden tenir es veuen sobrepassats pels seus alumnes. Així, en cas que s’acabés modificant el currículum educatiu seria necessària la posada en marxa de cursos de formació per a mestres per tal de corregir aquesta deficiència. Tanmateix, trobo que la millor formació per a un mestre és la que extraurà de treballar la comunicació audiovisual amb els alumnes tot fent una aposta ferma per la llibertat creativa d’aquests.

llam

En definitiva com s’ha vist les reflexions i debats que van aflorar en les Jornades d’Educació en Comunicació van ser múltiples, variats i apassionants. En qualsevol cas, com ja he dit, són preguntes que fa falta que ens fem i que a partir d’actors com AulaMèdia traslladem a l’opinió pública amb l’objectiu de començar el canvi.

Joan Ballart

 

Comentaris tancats a L’Educació Mediàtica. El poder dels mitjans. 2015 Posted in

Escoles d’Estiu

Comentaris tancats a Escoles d’Estiu Posted in

Mirar, escoltar… crear! 2014

jornades1
Joan Vila i Triadú a les Jornades Mirar, escoltar… crear! Foto: AulaMèdia

Més sovint del que ens pensem, mirar equival a saber. Actualment, les imatges en pantalla i els audiovisuals són molt presents en el nostre dia a dia, per la qual cosa és necessari que els mediadors i docents hi tinguem una cura especial i acostumem a l’alumnat a llegir allò que ens diuen les imatges i com ens ho diuen. Els estudiants han de ser capaços no només de veure i sentir de forma passiva, sinó també de mirar i escoltar de forma activa el llenguatge audiovisual.

Per això, l’alfabetització audiovisual ha d’estar present a les aules, sobretot tenint en compte que, mentre que en el passat es construïen els significats de la realitat des de l’escola, actualment es fa a través de les pantalles. D’aquesta manera, els educands coneixen i entenen el món que els envolta. És imprescindible, doncs, proporcionar-los eines per desenvolupar la seva capacitat crítica, per tal que els missatges, imatges… dels mitjans de comunicació no condicionin els seus discursos i la seva manera de pensar, actuar, estar i ser al món. Perquè no podem oblidar la gran repercussió social dels mitjans de comunicació ni la seva funció educativa o de servei públic.

Les Jornades Mirar, escoltar… crear! organitzades per AulaMèdia ens han ofert un conjunt de mirades diferents relacionades amb l’Educació en Comunicació. Fins i tot s’ha plantejat el repte d’aconseguir 1000 mirades al voltant de l’acte comunicatiu en els mitjans de comunicació de la mà de professionals i experts de diversos àmbits. Partint d’aquesta idea, penso que la mirada és una de les eines principals amb la qual treballem el professorat. La nostra mirada en relació a l’educació, en definitiva, a la realitat i a la vida, defineix un estil personal de fer, una forma de plantejar-se l’ofici i una manera de donar forma a la nostra quotidianitat.

cara
Jornades d’Educació en Comunicació. Mirar, escoltar… crear!

En aquest sentit, crec que la mirada d’un o una docent ha de ser rica, compromesa i capaç d’adoptar diferents punts de vista, de tal manera que siguem capaços d’ajustar-nos a la particularitat de cada situació i a l’essència de cada infant o jove amb qui treballem i al qual ajudem a créixer. Des d’aquesta perspectiva, l’alfabetització mediàtica i audiovisual pren força, tenint en compte la importància de la imatge a la societat actual, la qual convé analitzar, seleccionar i comprendre críticament. Per això, la mirada d’una mestra i els processos interpretatius i subjectius són fonamentals.

A través de les diferents mirades que se’m han ofert en aquestes Jornades he pogut connectar, d’una manera o altra, amb els ponents i participants i enriquir-me amb les seves mirades riques, polièdriques i creatives. Sí, creatives en tant que s’han presentat propostes que han aconseguit posar en joc quatre aspectes fonamentals de l’educació: el coneixement, la reflexió, l’emoció i la creativitat. Un fet que es pot corroborar a través de les paraules de Wittgenstein: crear és sempre un acte de comunicació.

Míriam Cabré Rocafort

Comentaris tancats a Mirar, escoltar… crear! 2014 Posted in

Jornades ETC 2010

ETC2010Del 20 al 22 de gener del 2010 es van realitzar, a l’edifici El Vagó del recinte de l’Escola Industrial de Barcelona, les Jornades ETC 2010 · Educació, Televisió i Cinema; les cinquenes jornades d’Educació en Comunicació que organitza AulaMèdia. Aquestes Jornades s’han convertit en una trobada anual per a tot el professorat interessat en l’Educació en Comunicació, una oportunitat per “parar màquines” i reflexionar sobre la importància de l’alfabetització mediàtica de l’alumnat i la seva implementació a l’aula. També s’ha aprofitat l’ocasió per presentar el material audiovisual sobre Educació en Comunicació que s’ha elaborat des d’AulaMèdia.

Algú pot pensar que l’Educació en Comunicació és present a totes les escoles i instituts de Catalunya. Res més lluny de la realitat! Les experiències mostrades a les Jornades ETC 2010 són, sense cap mena de dubte, de referència per tot aquell professorat que treballa o vol treballar l’Educació en Comunicació en el seu centre o en la seva aula. Però l’EC ni està “normalitzada”; ni té el reconeixement, ni el suport que hauria de tenir per part de l’administració educativa i -pitjor encara- moltes vegades ni el suport de les direccions dels centres. El Parlament Europeu proposava, ara fa un any, introduir una assignatura “d’educació mediàtica” en totes les escoles europees… aquí estem a anys lluny d’aquesta proposta d’universalització de l’Educació en Comunicació.

La desaparició del Servei de Mitjans Audiovisuals (SMAV) i del Programa d’Innovació d’Educació en Comunicació Audiovisual (PECA) del Departament d’Educació ha deixat orfe al professorat que estava treballant en l’àmbit de l’EC. Molts projectes encetats han quedat truncats, sense possibilitats de continuïtat, i el professorat implicat ha acabat molt cremat per la burocràcia, la manca de suport, etc. Ara no volen ni sentir-ne a parlar de la introducció de l’Educació en Comunicació al sistema educatiu.

fotoetc2010

Com hem dit moltes vegades, darrere de tots aquests projectes d’Educació en Comunicació, no hi ha res més que el voluntarisme d’un grup de professors i professores, que ja és molt… però no tot!. Potser el reconeixement institucional al treball que realitzen desenes de professors en les aules, es una de les coses més importants que manca.

Aquest és, potser, el principal objectiu d’un encontre com les Jornades ETC 2010: parar màquines i deixar un espai i un temps per a la reflexió, per reconèixer el treball fet, i sobretot per veure la il·lusió d’un grapat de persones que porten endavant centenars d’experiències audiovisuals a tota Catalunya.

Jornades ETC · Educació, Televisió i Cinema

Barcelona, 20, 21 i 22 de gener de 2010

Comentaris tancats a Jornades ETC 2010 Posted in

Educar la mirada 2011

logoeducar

De vegades els docents podem sentir-nos una mica sols en la nostra tasca diària, especialment en tot allò tocant a l’Educació en Comunicació, i per això les trobades amb altres docents són un espai d’intercanvi que sovint representen una injecció de força de les quals se’n surt amb noves idees per a l’aula i amb ganes de tirar-les endavant. En aquest sentit l’intercanvi a les Jornades d’Educació en Comunicació. Educar la mirada va ser especialment interessant aquest any amb la presència d’assistents vinguts des de Mallorca i València.

mirada0

El primer dia va ser el de les presentacions de materials didàctics. Es van donar a conèixer les dues últimes publicacions d’AulaMèdia aquest curs. D’una banda, el bloc Per a una ciutadania crítica, que va posar-se en marxa el passat mes de novembre i que aquest Nadal s’ha ampliat amb dues unitats més. Després de recordar l’origen del bloc, es van comentar tres de les unitats per veure com treballar àmbits diferents com els informatius, els retocs de la imatge o els videojocs. Posteriorment, en Francesc-Josep Deó va presentar el DVD que tanca la col·lecció de reportatges didàctics Darrere la pantalla, que AulaMèdia ha anat publicant durant els darrers quatre anys. Aquest darrer reportatge tracta sobre el món de la publicitat: com es construeix el discurs publicitari i com analitzar-lo críticament. Finalment van presentar-se les 11 peces audiovisuals seleccionades que han participat en l’activitat Fes un Vídeo! de la campanya Una mirada crítica per una ciutadania crítica. Després de presentar i veure cada una de les peces es va fer el lliurament als seus autors dels “REConeixements“: un DVD amb la recopilació dels vídeos seleccionats.

mirada2

El segon dia es van presentar diferents experiències de producció escolar. Miquel Rodríguez del Col·legi Verge de les Neus de Santa Coloma de Gramenet va presentar la producció audiovisual: “La Cucafera”, un treball internivells en el qual va participar -d’una manera o altra- tota l’escola. En la taula rodona “Expressar i crear. La producció audiovisual escolar” Jordi Hernández del Parc Audiovisual de Catalunya va explicar el projecte de formació i producció de curts que impulsa el Parc conjuntament amb el professorat i l’alumnat dels centres educatius de secundària de Terrassa. Després la Sandra Ortega, docent de l’institut Miquel Martí i Pol, i Dídac Roger, membre d’Objectiu Comunicació, van presentar el taller No sé si m’explico…, una experiència portada a terme en aquest institut de Cornellà durant el curs passat i aquest i van anar intercalant explicacions amb el visionat d’algunes peces fetes pel mateix alumnat, entre les quals segurament va destacar un lipdub, en què participava tot l’institut.

mirada3

El divendres va començar amb una altra experiència, la que ens van portar Anna Rodón i Jordi Clusellas, responsables del projecte Euclides TV, que es porta a terme a l’institut Euclides de Pineda de Mar des de fa ja uns quants anys. Després va venir el moment de la reflexió, en la taula rodona Anàlisis i crítica. Una ciutadania activa i crítica, Mar Pérez, de Media antena Catalunya, va parlar sobre la situació de l’Educació en Comunicació a Europa i de com la comunitat europea pot ser una de les portes on anar a trucar per a reclamar-la. Tal com ella mateixa va dir, va portar la bona notícia que la gran preocupació existent al món del cinema a tot Europa per la poca audiència ha fet que tot aquest sector, amb figures com el director Wim Wenders al capdavant, hagi reclamat a Brusel·les una acció educativa en aquest sentit i que aquesta pot ser una porta d’entrada. Després David Centol, editor del grup Comunicació21, editor entre d’altres de la revista Benzina, va donar la seva visió sobre el panorama comunicatiu actual: un moment marcat pel canvi tecnològic i d’equilibri de forces econòmiques així com per la pèrdua continuada d’importància del periodisme de qualitat davant la qual la ciutadania sembla no reaccionar. Francesc-Josep Deó va ser l’encarregat de tancar les jornades, en la seva intervenció va contraposar una necessària mirada crítica als mitjans de comunicació front una mirada innocent o submisa que tenen importants segments de la població davant la televisió i els videojocs.

Educar la mirada · Jornades d’Educació en Comunicació

Barcelona, 19, 20 i 21 de gener de 2011

 

 

 

Comentaris tancats a Educar la mirada 2011 Posted in