Educació i pantalles 2008

edupantalles

Les Jornades Educació i Pantalles en el segle XXI, organitzades per AulaMèdia, amb el suport de l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona, l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona i de la Fundació Propedagògic, que s’ha desenvolupat durant els dies 22, 23 i 24 de gener d’enguany, ha estat un espai per a la reflexió sobre les responsabilitats del món educatiu en la nova societat de les pantalles. Ha estat, també, una ocasió per al debat, per a l’intercanvi d’idees, dinàmiques i experiències amb pares i mares, educadors i comunicadors, per tal d’intentar construir claus per situar-nos en una societat que canvia, evoluciona i es fa més complexa d’una manera molt accelerada.

El conjunt d’idees, debats, reflexions i aportacions teòriques d’aquestes jornades sobre Educació i Pantalles, el podem sintetitzar en les següents conclusions:

– Es fa imprescindible en la nostra societat del coneixement i de la informació, establir mecanismes, fórmules d’anàlisi crítica de la comunicació, observar i analitzar els models de vida que planteja, les actituds personals i socials que promociona, la ideologia que destil·la. Cal estudiar en profunditat els significats ocults dels missatges i tot allò que es situa fora del quadre comunicatiu.

– Educar en el nostre temps ha de consistir en reinterpretar i investigar, en fer pensar, i l’Educació en Pantalles pot situar-se al capdavant d’aquestes dinàmiques pel seu caràcter interdisciplinari, motivador i pels seus avantatges i atractius pedagògics.

– Els grans mitjans de comunicació tenen l’obligació d’educar en la comunicació i, a tal efecte, cal que estableixin mecanismes per produir programes d’alfabetització mediàtica, tal com planteja la Llei de l’Audiovisual, que vagin més enllà de la descripció del funcionament dels mitjans, és a dir, que desenvolupin l’anàlisi crítica de continguts. Cal també la creació de canals educatius que juntament amb l’acció educativa en comunicació als centres educatius i la col·laboració de les famílies, permetin avançar per aconseguir una ciutadania més autònoma i crítica.

– L’Educació en Pantalles i l’anàlisi crítica dels mitjans de comunicació han de tenir un temps-espai a l’ensenyament obligatori. Les necessitats socials i educatives han de ser prioritàries als condicionaments o obstacles burocràtics. El debat, la crítica, el comentari d’una producció mediàtica en el marc d’un grup-classe esdevé una pràctica insubstituïble per reorganitzar la representació interna d’aquesta producció i aprofundir en la seva anàlisi.

– Existeix un notable patrimoni educatiu sobre Educació en Comunicació, un conjunt d’experiències educatives sobre mitjans de comunicació que es podrien articular als diferents nivells de l’Educació Obligatòria. Les experiències que sorgeixen en el nostre país són homologables a les que, hores d’ara, apareixen a diferents punts del món i que plantegen nous models comunicatius on l’autoexpressió individual i col·lectiva, la participació social i el compromís amb el desenvolupament comunitari i de l’entorn constitueixen els seus eixos centrals.

jorpantalles

– La formació del professorat en Educació en Comunicació, la figura de l’educomunicador en els centres educatius com a suport al professorat i la presència de professors i professores en actiu d’educació obligatòria en el CAC i en els grans mitjans de comunicació, serien elements fonamentals per ajudar a vertebrar una comunicació més lligada a les necessitats educatives i socials.

– Constatem la insuficient difusió dels programes de formació en Educació en Comunicació des de les institucions corresponents, així com la imperiosa necessitat de materials, de propostes didàctiques en tota l’educació obligatòria, que gran part del professorat demana.

– Les produccions escolars creatives, en tant que un dels elements cabdals de l’Educació en Comunicació, juntament amb l’anàlisi crítica i el coneixement del llenguatge comunicatiu, es constitueixen com un element de transformació educativa de primer ordre que, per exemple, renova l’espai educatiu actual (que recorda més la idea d’espais compartimentats i dividits, propis d’una idea fabril del segle XIX) i afavoreix una idea educativa més àmplia, més oberta, més eficaç i més pròpia de les necessitats dels nostre món.

– Des del món educatiu, des de la societat civil, des dels moviments cívics i amb el suport dels poders públics, cal vertebrar un cos analític i educatiu sobre la televisió perquè és el mitjà fonamental de socialització; perquè el nivell d’implantació de la televisió a la societat fa que no tingui competidor possible; perquè la televisió és transmissora de normes, valors i conceptes que competeixen amb els que subministren la família i el sistema educatiu.

– Es constata, malgrat l’anomenada autoregulació dels mitjans, una augment de continguts televisius que s’inscriuen, amb totes les seves variants en l’àmbit de la teleporqueria, que tenen una audiència molt considerable (especialment entre el jovent); i que aboquen normes de comportament, regles morals, prejudicis, models de relacions humanes i socials, d’interpretació del món, discursos ideològics allunyats o contraris als valors democràtics i convivencials.

– En una societat de democràcia social, com volem que sigui la nostra, no han de tenir cabuda uns mitjans de comunicació capaços d’esmerçar mitjans tècnics i energies humanes en productes que atempten contra la dignitat de les persones i el respecte a la pròpia imatge.

– La televisió, el cinema, la ràdio, la premsa escrita, internet, els nous entorns virtuals són al cor del segle XXI, saber interpretar-los, saber expressar-se a través d’ells és una autèntica competència de vida. Cal avançar i estendre l’alfabetització en comunicació a tota la ciutadania com un dret propi del nostre segle, com un dret clau per construir una societat més autònoma, il·lustrada, lúcida, culta, respectuosa i alliberada de l’alienació.

Educació i Pantalles en el segle XXI

Barcelona, 22, 23 i 24 de gener de 2008