“Alimentar la bèstia”

oct11-

Divendres, 13 de novembre. Cap a les 22 hores una alerta em sona al mòbil. És l’app d’un diari que reclama la meva atenció amb una notícia d’última hora: Matança terrorista a París. En menys de dos minuts, quatre alertes més d’altres mitjans. Impacient per saber-ne els detalls començo a obrir diaris digitals. Decepció: només hi ha titulars. M’aturo dos segons a pensar per caure en una obvietat: els fets s’estan produint en aquell mateix moment, no hi pot haver detalls, és impossible. Però aquest buit només dura uns minuts. De seguida s’amunteguen informacions oficials, balls de xifres, reaccions polítiques i testimonis telefònics… Tot això barrejat amb hipòtesis, suposicions i anàlisis d’urgència dels tertulians de capçalera… I el més increïble: corresponsals entrant en directe quan no han tingut temps material de recopilar cap informació. Però la immediatesa mana.

Només 48 hores abans, la implacable maquinària informativa va ser un dels temes centrals de la xerrada d’AulaMèdia, Per entendre els mitjans, cal saber com funcionen. Per parlar-ne, tres mirades des d’òptiques ben diferents. Des d’un gran mitjà com TV3, el periodista i presentador del TN migdia, Carles Prats. Des dels mitjans alternatius, si és que en podem dir així, Gemma Garcia, periodista de la Directa i membre de Contrast i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. I des de l’òptica acadèmica, David Vidal, professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació a la UAB i membre del col·lectiu SomAtents.

Sobre la voràgine informativa, Prats resumia la sensació que alguns dies tenen els periodistes a la redacció amb aquesta inquietant frase: «Hem d’alimentar permanentment la bèstia». I aclaria: «Treballem en una redacció gran que nodreix diversos mitjans de comunicació: televisions, ràdios, portal d’internet, etc. i durant 24 hores al dia. I aquesta necessitat d’alimentar la bèstia condiciona les rutines de treball. Es prioritza, potser, el rendiment fàcil en detriment d’aquell periodisme de documentar-se, investigar, fer recerca… que segurament té altres tempos». Els tres ponents van estar d’acord en la manca d’anàlisi com una de les carències d’una part important de la producció de notícies. «Hem acabat fent un periodisme molt vinculat al com i molt poc al perquè» apuntava David Vidal. Gemma Garcia s’afegia a aquest argument i ho exemplificava denunciant el desconeixement que tenim sobre la guerra de Síria. Ara se’n parla cada dia, però la majoria d’espectadors, i molts periodistes m’atreviria a dir, no en tenen ni idea de les causes.

Un matí a la redacció. Un reportatge d'AulaMèdia i Objectiu: Comunicació

Decisions: què es prioritza i què es deixa en un breu… I, sobretot, què queda fora. «Sempre ens hem de preguntar quins són els silencis mediàtics» reflexionava Gemma Garcia. «Existeixen pressions i hi ha temes que triguen molt a sortir. Per això són importants les esquerdes. Quan un mitjà trenca aquest bloqueig hi ha un efecte dominó i es perd la por a parlar d’aquests temes». Un exemple, la vaga dels treballadors d’una gran empresa de telefonia que no va ser notícia durant molt de temps a la majoria de grans mitjans que la tenien com a anunciant. La mateixa Garcia insistia amb la teoria de les esquerdes com a esperança per l’ofici: «Som molt crítics amb els mitjans però hi ha esquerdes i els periodistes som molt plurals i sovint trobem l’esquerda. I a partir de la discussió s’aconsegueixen col·locar temes que els caps primer són reticents a tractar».

El debat bullia de matisos. La sensació que m’anava quedant és que tenim bons periodistes, però que alguns mitjans no estan a l’altura. Quedava clar que una redacció no és un conjunt de gent monolítica conxorxada per vendre’ns una idea. Prats apuntava: «com tot col·lectiu humà, és plural i hi ha diferents criteris i afortunadament discutim i molt». Segons va explicar, un dels debats més intensos que havien viscut darrerament a la redacció de TV3 va ser el de com mostrar les imatges del nen mort a la platja de Lesbos, icona del drama del Mediterrani: «Els d’internacional deien que tal qual, que el món és com és i a veure si alguna vegada algú reacciona. Després, els que som pares vam pensar que no ens agradaria que es veiés,… però ho havíem d’ensenyar […] Al final es va arribar a la conclusió que s’havia de donar però posats a triar, no donar el plano curt, per preservar la seva identitat».

oct11b

El debat a les redaccions és saludable i imprescindible, però els que ens sentim propers al discurs d’AulaMèdia, també ens agradaria que aquest debat s’obrís a la ciutadania. Que els mitjans expliquessin més clarament els seus criteris. En aquest sentit, en David Vidal explicava que en altres àmbits, com en l’art, l’audiència és molt més partícip, es parla de públic cocreador i d’audiències emancipades. Però en el periodisme encara es creu en el «sacerdoci de la veritat». Carles Prats va valorar la importància que els mitjans públics «estiguem oberts a debats com aquest, malgrat saber que sovint se’ns critica, i moltes vegades amb raó; però ens devem a la ciutadania».

I abans d’acabar, un darrer debat, tan antic com mal resolt. El de l’objectivitat. En David Vidal, provocador, afirmava que el posa «molt poc calent això de l’objectivitat». I exposava: «Si seguim la història del periodisme, s’han fet salts de qualitat quan hi ha hagut periodistes convençuts que el periodisme és una cosa molt parcial i que s’ha de prendre partit». Paraula de Kapuściński, que es referia a prendre partit pels desfavorits, els silenciats.

Es pot parlar d’honestedat, rigorositat, fins i tot d’imparcialitat, coincidien els tres ponents. Però sempre hi ha una mirada. Segons Vidal, «no hi pot haver algú que expliqui una història que no tingui una perspectiva des de la qual s’explica la història». El que passa és que a vegades aquesta perspectiva la tenim tan interioritzada que no la percebem com un discurs, un discurs social, polític o econòmic».

oct11c

Però tenir mirada no significa deixar de contrastar les fonts. La Gemma Garcia ho deixava clar: «Sóc molt partidària de donar veu a les diferents parts, no invisibilitzar una part». En Francesc Deó, moderador de la taula, li demanava si no creia que, en un reportatge que pretengui donar veu a fonts silenciades, no es poden obviar les que ja tenen una representació sobrada en altres mitjans. Per a la periodista de la Directa és una qüestió innegociable: «Contrastar fonts el que et dóna és legitimitat. Jo desconfiaria si no trobo aquesta versió […] A més, aniràs a consultar aquesta font que és com adversària en el relat de la teva història i, si ets una bona periodista, segurament la informació que et doni contribuirà a la teva mirada.»

Passen els dies, l’actualitat no s’atura: reaccions als atemptats de París, estat d’alerta a mitja Europa, tancament de fronteres, guerra a Síria, el procés, el Barça-Madrid. Els periodistes segueixen alimentant la bèstia i l’interès general segueix decidint què apareix als mitjans de comunicació. Però, com deu ser aquest interès general? Me l’imagino com un ésser mitològic amb la capacitat de saber-ho tot de tothom i amb la virtut de consensuar tot allò que ens interessa. Per cert, si algú l’ha vist, si us plau, posis en contacte amb nosaltres que tindrem molt de gust en convidar-lo a les properes jornades d’AulaMèdia.

Dídac Roger

 

    Posted in